La primera intenció és donar a conèixer aquesta terra al nostres clients i amics mostrant-los els racons més interessants i entranyables i al mateix temps agrair la seva amistat i confiança, sense la qual la nostra feina no tindria sentit.
Infantesa, el vincle amb la terra. Joventut, l’aprenentage. Maduresa, la tranquilitat.
L’any 1950 vaig nàixer al mas del Baubo, de la parella formada pel Ramón i l’Elvira que ja tenien dos fills: el Ramón i el Pepito. Em van posar Salvador i jo en dono gràcies. Dos anys més tard vingué la petita, Ma Elena.
Des d’un bon principi ja vaig saber que la vida era dura i s’havia de treballar. A casa però no hi faltà ni l’alegria ni el menjar. Tothom feia el que li tocava per tirar endavant la família. Amb 6 anys ja portava un ramat d’ovelles i el meu germà un de cabres.
Vaig aprendre totes les arts i tècniques de supervivència com havien fet tots els altres. La mare ens ensenya el que ella sabia en les llargues nits d’hivern a la vora del foc i amb llum d’oli, cresol n’hi diem. Al 1963 però la mare decidí marxar a viure al poble entre altres coses perquè la petita pogués anar a dependre de lletra.
Al mas hi quedarem les ovelles, les gallines, els conills, els garrins.. i jo! Ja em veieu a mi tot sol, cuidant-los, cuidant-me, els guisats no eren molts, però com la fam aguditza l’enginy, em rellepava els dits amb els potatges que em feia.
Quan tenia 16 anys, el pare es va vendre el ramat i em causà un bon disgust. No volien que estès sol al mas. A partir d’aquell moment vaig començar a treballar al jornal en tot el que sortia. Guanyava 125 pessetes al dia!
Començo a fixar-me en les noies. N’hi ha una que m’entra per l’ull dret. La Pepita, la dona de la meua vida.
Al 67, sense el permís del meu pare, me’n vaig anar a la Costa Brava a fer la temporada d’estiu, vaig aprendre l’ofici de cuiner, començant fregant plats, després entremesos i finalment als fogons. Els 4 anys últims acompanyat de la Pepita, sa mare i el germà.
Amb els diners estalviats decidim comprar-mos un terreny on fer-hi la nostra llar. En això que el poble es va quedar sense fonda i de l’Ajuntament em van animar a que n’obríssim una natros.
Moltes hores de valorar i rumiar i finalment mos va decidir a fer el pas. Una petita i modesta fonda, però nostra i a Horta!
Reformes, obres…, el 21 de febrer casament amb la Pepita, el 17 de Març dia de St. Salvador inauguració i primer client i que encara ens honra amb la seva amistat. Tot era poc per complaure al client!
Principis durs però superats i compensats amb el regal de les nostres filles, Anna i Núria.
Amb el temps la fonda es fa petita. Una altra empenta i animats per millorar l’oferta passem a construir un nou edifici, hem ampliat fins al dia d’avui. Les noves instal·lacions amb les comoditats i millores que els nostres clients mereixen, han estat pensats per fer-los sentir com a casa seva.
Diuen que l’agraïment, es la memòria del cor i així és com volem amb aquest escrit demostrar-vos el nostre.
Salvador Miralles Ferràs
